04/07/2018

Sensacions, emocions i sentiments

És aquest el primer d’una sèrie d’articles dedicats als sentiments i emocions humanes bàsiques. Les desgranarem de manera orgonòmica (de l’organisme) per facilitar l’enteniment d’aquestes i intentarem comprendre el seu funcionament sempre invisiblement complex. Observarem i notarem com es mou l’energia corporal d’un mateix en aquests diferents estats emocionals.

Tota aquesta energia o “força de la naturalesa” que envaeix el nostre interior està constantment en moviment. Aquesta energia fluctua: ara s’acumula, ara es descarrega. Oscil·lació similar a la respiració. Un vaivé de ritme singular a cada individu, diferent a cada subjecte.

Aquest moviment energètic desperta sentiments i emocions fruit de les interaccions que tenim amb el nostre voltant. Aquest context en el qual existim es modifica i ens modifica. Perpètuament. D’acord amb la cultura, comunitat i l’època que ens toca viure. Un clar exemple que ha fet aflorar sentiments i emocions en intensitats diverses ha estat la situació històrica, cultural i política viscuda les últimes setmanes a Catalunya.

Per dur a terme aquest desglosament de les emocions consultarem el mètode de psicoanàlisi de W. Reich (1897 – 1957). En una seqüència de la sèrie de televisió de la BBC sobre la India Britànica dels anys 40 La joya de la Corona, un psiquiatra, que havia tingut èxit en treure un jove pacient del seu estat depressiu, va ser preguntat en el marc d’una reunió social quin tipus de psiquiatra era si freudià o junguià. Ell replicà que creia en la psicoanàlisi que proposava Wilhelm Reich qui pensava que la relaxació de les tensions corporals, el poder d’expressar-se emocionalment sense bloquejos i una vida sexual satisfactòria eren els tres pilars on descansaven una bona salut física i mental.

Per què han tingut tant d’èxit les seves idees? Provablement sigui degut a l’haver guanyat el conflicte que tenim plantejat els homes i dones del segle XXI entre l’homo conmotio vers a l’homo loquens. Aquests dos principis en confrontació, vell dilema vigent encara en la nostra època, ho expressaven clarament a l’Antiga Grècia amb els personatges de Dionís -en representació de la vida, la voluntat, els sentits vers Apolo amb el rol de la raó, l’ordre, l’equilibri i la moderació.

Per tant seria contraposar, les emocions vers les paraules, els sentiments vers les idees, l’experiència per sobre del discurs intel·lectual. Per a Reich, la salut és la qualitat emocional en la que l’ésser humà viu la seva pròpia vida, la possibilitat de vida que més s’identifiqui: deixant fluir lliurement l’energia a l’interior del seu organisme. El llenguatge popular ho expressa d’una manera molt més gràfica: “Li bull la sang d’entusiasme”, “mans fredes, cor calent”.

En aquest sentit comentarem que les emocions humanes bàsiques sanes són tres: La ràbia, el plaer i l’angoixa.

En primer lloc, direm que la ràbia o l’agressivitat sanes es produeixen quan el flux d’energia corporal es dirigeix i s’expressa cap als músculs. Com per exemple durant la pràctica d’una activitat esportiva.

Seguidament, el plaer o l’expansió apareix quan l’energia flueix cap a la pell, notant que els genitals són la part més especialitzada de la pell.

I finalment, l’angoixa que sorgeix quan el flux energètic es dirigeix des de la perifèria de l’organisme (pell) cap als òrgans interns, provocant una gran contracció en l’organisme que es sent com un malestar interior. Per exemple, davant d’una situació hostil externa on restem impotents el flux d’energia corporal canviarà. Aquest anirà cap al nostre interior. No tindrà oportunitat de descàrrega. Causant angoixa, molèstia, opressió, inquietud.

Existeixen dues emocions addicionals, subsidiàries més complexes: l’anhel i la tristesa. En l‘anhel, el flux energètic va dirigit bàsicament cap al pit, els braços, la boca i la pelvis. S’experimenta com un desig d’unió, d’acoblament amb un altre ésser humà i s’expressa com una necessitat de buscar a algú estimat, o a algú que no està present, però que és desitjat. És la necessitat de contacte emocional.

La tristesa, en canvi, és una reacció a una pèrdua i al dol. Entenent el procés de dol com a pena o sofriment enfortidor durant el qual es deixa d’invertir l’energia d’un mateix en situacions o persones (objectes) determinats que es converteixen en passat. Durant aquest procés “de deixar” antics objectes en el qual sentim tristesa estem alhora recapitalitzant la nostra energia per reinvertir-la posteriorment en altres activitats, en noves persones. En ella (en la tristesa) existeix també anhel, però en aquest cas no hi ha cap possibilitat d’acoblament i realització així que l’ésser humà simplement es contrau d’una manera natural, canviant de direcció del seu flux d’energia cap a l’interior. Aquí hem de separar la tristesa com emoció bàsicament humana sana de la depressió, que es produeix quan la ràbia torna de nou a dins l’organisme i és ara una manifestació neuròtica -no expressada, no descarregada- i malalta, doncs la ràbia es dirigeix contra un mateix i no cap a l’exterior com quan per exemple es fa esport. La depressió -que conté ràbia neuròtica, és a dir, ràbia no alliberada- és gairebé sempre autodestructiva.

A aquestes cinc emocions bàsiques hem d’afegir dos estats més: l’anorgonia i l’armadura. L’anorgonia és el resultat de la retirada sobtada de l’energia del cos, que s’experimenta com una gran debilitat general. L’armadura té lloc quan l’energia queda estancada en una zona corporal i és immobilitzada per una contracció muscular molt forta. L’energia no flueix a través de l’organisme. S’experimenta com un engarrotament.

Existeixen dues emocions humanes afegides més complexes encara: la vergonya i la culpa. Són les dues impulsos naturals i sans en el seu origen amb comportaments de flux energètics diferents. La diferència principal entre la vergonya i la culpa és que només la segona, la culpa, et dóna temps. Et concedeix un espai mental: és reflexiva. Es pot arribar a convertir en un reflexionar persecutori: doncs torna i retorna com un boomerang al nostre interior al no poder travessar l’armadura caracteriològica. La vergonya, en canvi, traspassa l’armadura i transcorre de manera més afable, arribant fins a la pell. Buscant la mirada de l’altre. La vergonya no és reflexiva.

En properes edicions seguirem aprofundint en les emocions i sentiments més complexos com el ressentiment, l’odi, la ira, l’enveja, el desig, la por, la venjança, el remordiment…obrint així pas a un nou camí cap a un paratge d’equilibri personal on poder construir. On reinventar les nostres potencialitats.

Sobre els autors:

Carles Frigola és psiquiatre i psicoanalista. Metge orgonomista.

Eva Moya és diplomada en magisteri. Postgrau en comunicació.

Per ampliar informació en altres temes podeu consultar:

http://www.wilhelm-reich.org/i el bloc: http://compartir-wilhelmreich.blogspot.com/