Som cebes. Amb capes i capes que embolcallen i protegeixen el nostre cor, la nostra autenticitat, la nostra essència que roman intacte.

És el nostre jo més de debò resguardat per capes i capes de nosaltres: personalitat, rols, màscares, pors, necessitats…

Som cebes que de vegades plorem i fem plorar perquè les mateixes capes ens allunyen del que som.

El cor vol riure i viure en calma, però la capa més superficial de la ceba que som potser viu en un entorn que no el satisfà, o de vegades se sent sol, sec o buit.

O potser resulta que té la capa més externa ben gruixuda i pot viure còmodament en un sistema de valors que ja li va bé: despertar-se–anar–a–treballar–dinar–i–cafè–ràpid–tornar–a–treballar–desplaçar-se–cap–a–casa–sense–deixar–de–mirar–la–pantalleta–del–mòbil–sense–aturar-se–davant–la–bellesa–del–vent–o–d’aquella–mirada–franca–i–potser–anar–al–gimnàs–per–fer–més–dura–i–impenetrable–la– capa–que–el–separa–del–seu–cor–i–mirar–2–hores–de–TV–i–a–dormir–i–a–somiar–i–a–tornar-se–a–despertar…

Hi ha cebes felices així i està molt bé.

Hi ha cebes, en canvi, que necessiten fer un camí interior travessant les capes des de la més superficial fins a la més profunda i potser preguntar-se què fa aquesta capa aquí i així retrobar-se.

És com despullar-se desprenent-se del que hem anat afegit per a protegir-nos.

És anar capa per capa per arribar al cor altra vegada.

Hi ha cebes que viuen bé al cistell de les cebes.

Algunes es barregen amb les patates, d’altres amb els alls.

N’hi ha que s’enfilen per ser les escollides i formar part de la truita o de l’amanida del dia. Aquestes necessiten reconeixement, que les pelin amb cura…

D’altres s’amaguen en el racó més fosc del cistell perquè tenen por i els acaben sortint arrels perquè el cor, sí o sí, vol créixer.

I altres riuen i xerren i es fan pessigolles i són felices amb el seu cor de ceba i prou.

Les capes de les cebes són necessàries.

Aporten sal i sabor a la vida, són la nostra historia…

El cor és l’essència, la nostra natura més autèntica, generalment inspirada en la bondat, la serenor i l’harmonia.

Aquestes capes són una metàfora de les cuirasses que treballem amb el MLC©…

I SOM CUIRASSES

Una cuirassa és una tensió física que pateix una cronificació. Una mena d’armadura que hem anat creant, inconscientment, durant molt de temps per a protegir-nos de l’entorn.

Però amb el temps, aquesta armadura ens pot causar tensions musculars que bloquegen el nostre moviment espontani.

​Es creen per por,

per impotència,

per ira

o per mil motius que no controlem o recordem.

I s’expressen amb dolors de panxa, d’esquena, bloquejos de respiració, bloquejos mentals, tensió a les mandíbules, insomni…

Hi ha cuirasses o capes de la ceba que són molt fines, fàcils de treballar i flexibilitzar.

D’altres són molt gruixudes i creen més resistències.

Amb els moviments que proposem amb el MLC© aconseguim penetrar en aquestes capes musculars per obrir-les, escoltar-les, alliberar l’expressió del dolor físic o emocional i mantenir-la més flexible. Sí, sí, no us estranyeu perquè normalment, darrere del dolor físic sorgeix un dolor emocional, ja que les cuirasses tenen aquestes 3 dimensions: la física, la mental i l’emocional.

Es poden arribar a crear 8 tipus de cuirasses al nostre cos. Si les anem flexibilitzant, podem evitar convertir-nos en éssers rígids que viuen desconnectats del seu cor de ceba.

Conèixer les capes de la ceba que som és un camí valent, bonic i honest.
De vegades dolorós, de vegades divertit.
Però veritablement ens apropa al cor que som.

Anna Guasch, diplomada en el Mètode d’Alliberament de Cuirasses i co-creadora de la Barcelona School of Creativity.

https://www.instagram.com/creatividadinsideout/?igshid=YmMyMTA2M2Y%3D

barcelonaschoolofcreativity.com/creatividad-inside-out/