01/07/2016

El sentit de l’art

Coneixeu el conte taoista de l’Arpa domesticada?

En la gorja de Lungmen s’aixecava fa molt de temps, molt de temps, un arbre Kiri que era el veritable rei de la boscúria. El seu cim era tan alt, que podia enraonar amb els estels, i les seves arrels s’enfonsaven tan pregonament dins la terra, que barrejaven llurs anells de bronze als dels dragó d’argent que dormia al seu dessota. I s’esdevingué que un poderós màgic féu d’aquest arbre una arpa meravellosa, l’esperit ferreny de la qual sols podia ésser amansit pel més gran dels músics. Durant molt de temps aquest instrument va formar part del tresor de l’emperador de la Xina, però cap dels que l’un darrera l’altre havien provat d’obtenir una melodia de llurs cordes no aconseguí veure la seva temptativa coronada d’èxit. En resposta a llurs notes de desdeny, gens en harmonia amb els cants que ells volien cantar. L’arpa es negava a reconèixer un senyor.

A la fi vingué Peiwoh, el príncep dels arpistes. Amb dits delicats va amoixar l’arpa, com aquell que cerca amorosir un cavall rebec, i va posar-se a tocar dolçament les cordes. Va cantar la natura i les estacions, les altes muntanyes i les aigües corrents; i tots els records de l’arbre varen despertar! Un altre cop la dolça brisa de la primavera jugà entre les seves branques. Les flors en poncella. Un altre cop van sentir-se les veus somnioses de l’estiu amb llurs miríades d’insectes, i el bonic murmuri de la pluja, i el plany del cucut. Escolteu! un tigre ha rugit, i l’eco de la vall li respon. És la tardor; en la nit deserta, tallant com una espasa, la lluna lluenteja sobre l’herba glaçada. L’hivern regna pertot, i a través de l’aire ple de neu giravolten els cignes, i calamarsa sonora colpeja les branques amb una joia salvatge.

Després Peiwosh va canviar de to i va cantar l’amor. El bosc es va inclinar-se com un jove ardent perdut en els seus pensaments. Allà dalt, semblant a una noia altívola, volava un núvol blanc enlluernador; però el seu pas arrossegava per terra ombres llarguerudes, negres, com la desesperació. El to canvià encara. Peiwosh canta la guerra, les espases que s’entrexoquen i els cavalls que renillen. I de l’arpa va alçar-se la tempestat de Lungmen; el dragó cavalcava el llamp; l’allau queia serra avall amb un terrabastall de tro. El monarca celeste, extasiat, va demanar a Peiwosh quin era el secret de la seva victòria.

- Senyor, va respondre, tots han fallit, perquè no canten sinó a ells mateixos. Jo he deixat que l’arpa triés el seu tema, i en realitat no sabia si era l’arpa que era Peiwosh o si era Peiwosh que era l’arpa.

Aquest conte ensenya com el sentit de l’art n’és de misteriós. Una obra mestressa és una simfonia combinada amb els nostres sentiments més refinats. L’art veritable és Peiwosh, i nosaltres som l’arpa de Lungmen. Al màgic contacte de la bellesa, les cordes secretes del nostre ésser es desvetllen; en resposta a llur crida, vibrem i ens estremim. L’esperit parla a l’esperit. Sentim el que no ha estat dit, contemplem l’invisible. El mestre fa sortir notes no sabem d’on. Records temps ara oblidats ens tornem plens d’un sentit nou. Esperances sufocades pel temor, rampells de tendresa que no gosem reconèixer se’ns ofereixen, abillats amb una esplendor nova. El nostre esperit és la tela damunt la qual l’artista posa els seus colors; els tons són les nostres emocions i el clar-obscur és fet de la llum de les nostres joies i de l’ombra de les nostres tristeses. L’obra mestressa és en nosaltres i nosaltres som en l’obra mestressa.

(…)

El llibre del te, Okakura-Kakuzo, traducció de Marçal Pineda. Biblioteca “Univers” vol. XIX.